Després del versos d'ahir,
començo de nou el viatge setmanal
per reviure la il·lusió
que cerco cada vegada més cansat.
Arribaré om vius
i caminant avui si amb el bastó
i la bossa per fer les rutines
de cada jorn en la teva localitat.
M'aturaré en el bar del cantó.
Entraré a buscar el diari
encara calent de les màquines
que l'han imprès.
Miraré el cambrer
gairebé tant vell com jo.
Mirant-nos ens entendrem.
Llegiré les pàgines que encerti en obrir.
Escriuré els primers versos,
que després cremaré.
Em veuré amb tres glops el tallat ara calent.
Canviaré les pàgines per llegir-ne de noves.
Assossegat de la rutina encetaré
un nou vers que deixaré sota el plat
del tallat ja buit de contingut.
Esperant l'hora de sempre
amb la incertesa d'un viatge inútil,
llegiré de nou pagines que no m'interessen,
per fer matar un temps
que ja tinc mort des d'un passat gens recent.
Esperant amb la mirada deixada anar
envers la cantonada on hauries de passar.
Com sempre abans de veure't,
em pregunto perquè vinc?
Cada vegada més cansat.
Cada vegada amb una carrega
més gran de desil·lusió.
Tot desapareix en veure't sortir
per la cantonada contraria,
veure't mirar per si em veus al meu lloc
com un sentinella enamorat.
Em revifa el teu somriure
que sempre m'ha sotmès.
Em surt, girant el cap una mica a un costat,
i pensant,
encara en vindré una vegada més,
com faig des de tant temps,
tants anys.
Al poc, el reflex de la teva ombra
fa desaparèixer el paper,
com cada jorn, sense un mot,
sense un bes, sense una mirada,
ni tant sols tocar la mà amb la mà.
Si aquell dia tinc sort,
potser veig el fil del teu somriure
com un comiat,
per mi un comiat enamorat.
