Les xerrameques

 

Les xerrameques

van callant al pas molt lent

del mossèn festiu.

Samaritana

 

Samaritana

amb dolça veu recita

versos de desmes.

Cau el calendari

 

Cau el calendari

i els dies s’escampen per terra,

es barregen, no hi ahir davant de l’avui

i qui sap si on trobarem el demà.

Ja no sé trobar els quarts de les llunes

ni la plena ni la nova.

Cau el calendari i es trenquen els dies

que penso amb tu.

Ja res queda com tenia record,

ara només aquells dies s’aguanten

com haurien de ser.

Cau el calendari,

es com si la vida

que tens pel davant es trenques

també, com una mort diferent,

a estones indolora,

a cops també fa mal.

Cau el calendari,

es trenca aquell futur

que havíem somiat.

Res m’arriba del que dius

 

Res m’arriba del que dius,

les mirades desvien el camí

dels mots i els versos queden muts.

 

Tanca del bes la sortida

un ventall de color cel,

d’un blau aiguamarina.

Arriben armats

 

Arriben armats

al so rítmic dels tambors

marquen pas ràpid.

Surt l’ull de pedra

 

Surt l’ull de pedra

que s’amagava dins l’aigua

per a veure’t mentre passeges

a la vora de  la riba.

Molla l’ànima i espessa

per trobar-te riuen els sons

de l’aigua humits i tant a la vora.

Volen els arbres jugar dins la riera

plena per recordar aquests jocs

a l’hora de la sequera.

Mentre, els núvols aguaiten

per damunt les serres

i veure l’espai moll

on també voldrien jugar.

Jo a la riba, miro i espero,

recordant aquells moments on érem

l’un per l’altre i el nostre món

s’acabava en la riba més propera

dels nostres somnis,

mentre apreníem a estimar

en els despertar dels nostres sentits.